12 de Setembre de 1714

Aquest matí les pedres ploren;

ploren per uns valents

que han donat la sang 

per damunt de tot defensar-les;

ara són ja sota terra

que trista i orgullosa

amorosa els abraça,

ha promès guardar per sempre 

al ben mig de ses pedres 

aquelles precioses paraules

que quan queien pronunciaven:

Visca Catalunya, la meva Terra.

Vers a vers

I em beuré la vida,

la que em queda,

la que em falta,

amb un somriure,

vessant versos,

vers a vers,

del cor al blanc

de les pàgines

i cuidaré les roses

del jardí,

jardí de l'ànima.

Per tot, mare

I t'he somiat ...

has vingut molt suaument

i m'has abraçat,

jo en la teva abraçada

he plorat ...

per la teva absència,

per mi, aquí, sense tu,

per tot mare ...

Sols un somni

Si ara vols amor, digues-me,

ets tu, qui em crida

des d'aquella estrella llunyana ?

o sols és un somni,

que al meu cor calma ?

però amor, digues-me,

perquè un bes 

no és per sempre ?

Sospires?

I ara, amor, digues-me,

t'encisa encara

aquell mirar?

si el meu nom de cop sens,

sospires?

però, digues-me,

aquell estel a la nit

el visites?

Imatges

La darrera imatge

que em deixares,

tot vestit d'alumini,

ho sento,

no me la puc quedar;

la de mel i foc,

potser és falsa,

però 

em costa menys

de guardar.

Ara

Dius si un dia ...

ara és ahir, avui i demà,

no enganyis al temps

que ara i sempre

és el nostre moment.

I dius, si un dia ?

Aquelles imatges

Besabes

unes imatges

quan

per aquell camí

te n'anaves.

Digues-me,

han omplert

la teva ànima?

M'agrades

M'agrada quan em mires

i amb dolçor em somrius,

jo amb el cor batent,

baixo els ulls

i assaboreixo el moment,

tu, segueixes parlant,

però ara, 

amb els ulls lluents.

Sols nosaltres...

Enllaçats caminàvem;

jo, la teva reina,

tu, el meu rei,

els altres, absents,

sols nosaltres, el temps,

l'amor i el vent.

Com la gavina

I ara pujava des del mar,

havia anat a deixar-hi 

un record o un desencís,

per poder ser lliure,

lliure per viure,  sense enyors,

sense enyors, ni falsos amors,

com la gavina, volia volar

i mai més tornaria ...

o potser si.

Vell fanal

Vell fanal del meu carrer

que no permets

a les estrelles brillar,

apaga avui la teva llum,

que vull parlar amb elles;

els he de preguntar

si ja han trobat

al meu amor, mar enllà

buscant el camí

que el pugui portar

davant el meu mirar.

No va tornar ...

i ella digué:

necessito respirar

vull llibertat

amb tu es va acabar

no et puc estimar ...

i ell rient, contestà:

tornaràs ...

molt aviat ...

No va tornar ...

Somrius?

I ara amor, digues'me,

de nit mires la lluna ?

o sols veus 

per allà on camines?

i a les flors, 

les estimes encara?

...

i ara amor digues-me,

somrius si em somies?

Bell ocell

Bell ocell que tot sol voles,
cap vent et maneja
ni la pluja amb tu pot
amb els ulls sempre buscant
un lloc net i clar per niar,
mentre,  vas seguint ...
buscant ...
volant ...

Et penso

Enmig del soroll i la pau, 

et penso

jo no ho vull,

sols desitjo recordar 

aquell adéu;

però amb tu penso ...

propòsit i despropòsit

m'empaiten en el temps,

i jo, vull ser lliure com el vent;

voler i poder

enmig de tot i del no-res,

sols desitjo recordar 

aquell nostre i trist moment

Errada?

Per aquell cami de sorra

no he vist les petjades,

que un dia vem deixar;

la nostra emprenta 

ha estat amagada,

com si fos una errada;

doncs explica'm ?

perquè somiant

pel camí

anem passejant...

Vellesa

No digueu que van perden,

que van guanyant !!!

que no volen perdre el temps

amb coses que es perdien;

Que ara, el que volen 

es perdre's per trobar-se.

Somies?

Digues-me amor,

de quin color

són els teus somnis

així que neix l'alba?

o digue'm

amb quina mùsica

de dia danses?

i a la nit, amor,

quan 

surt la lluna,

somies?

Seràs

I seràs tu el meu nou dia,

que obrirà el finestró

de la bellesa,

la dorada claretat

entrarà com riuada

omplint tots el racons

i serà de llum la meva casa.

El sol

El sol ja se'n va, 

avui està cansat,

ha vist avui tantes coses

que l'han fet plorar, 

com ahir, com demà,

ell prou que ha brillat

però el fred de molts cors

no ha pogut escalfar,

com ahir, com demà.

Recordo

Recordo te mirada i

no em va semblar mai,

però mai, que fos falsa

i és que jo vaig pel món

pensant que tot ho entenc,

i ara sé, que no sé,

ni comprendre una mirada.

Fes el pas

Amic

la veritat

vols,

digues-me ?

doncs va !

fes el pas,

després 

espera el destí,

que mai ningú

per tu ho farà;

vés amic

amb la veritat.

El blau

Quant surti el sol

aniré a la platja,

escoltaré el blau,

respiraré ses aigues

i m'ompliré el cor 

amb el bes de l'aire.

Petjades

Petjades dins la mar

són d'insomnis seduïts

que tot buscant l'albada

passegen saltant onades

Kaos

Quan temps hi ha entre el teu cor i el meu?

quina distància tenim de l'avui i el demà?

cap ja ho sé, el temps ha passat,

ara es demà i l'avui mai arribarà,

ni em trobarà ja mai el teu mirar

i es perdran pels camins 

les petjades de les nostres mans.

Per sempre

A la vesprada, al bosc
enmig d'arbres i matolls
amb cants d'ocells
de la mà caminàvem
res ens faltava
l'amor ens envoltava;
ara, ets molt lluny,
però encara hi estem
allà, de la mà
tu i jo, per sempre.

Em sents

Tant sols

Saps sóm molt grans,

només una paraula nostra

pot ensorrar una ànima

com una estrella que s'apaga;

doncs, perquè no estimes

i així ens omples de llum

tant sols amb una mirada.